En el canviant paisatge urbà de Sant Pol, hi ha un element característic, que gairebé passa desapercebut, de tant habituats a veure’l com estem. Fa setanta cinc anys que hi és, i s’ha mantingut quasi inalterable en el seu aspecte exterior i interior, tot i la seva situació.

Estem parlant de la caseta del motor –La Màquina. Però, què és? Què hi fa allà? Haurem de recular en el temps i explicar-ne una mica la història.

Durant el primer terç del segle vint, Sant Pol era una població de pescadors i pagesos. Observant imatges d’aquella època, ens sorprèn la quantitat d’embarcacions que ocupaven la sorra. L’únic medi existent llavors per treure les barques de l’aigua era la tracció animal. En Mià dels bous, – aquest era el sobrenom de Damià Mas i Ribó – era el propietari de dues parelles de bous i un matxo, que duien a terme aquesta feina. Cobrava als pescadors per aquest concepte; per “tires” en deien .

Però ens trobem a finals dels anys vint i principi dels trenta. El país, amb una acabada d’estrenar república es prepara per a fer un salt endavant en l’àmbit social, cultural, però també tecnològic. S’havia viscut recentment la Exposició Universal de Barcelona l’any 1929, que aportava innovacions en diferents aspectes.

Algunes barques ja havien incorporat els primers motors, després d’haver anat tota la vida a rem i vela.

A Montgat, Pineda o Calella, també havien instal·lat motors a la platja per a la feina de treure les barques. Aquestes tres casetes, eren propietat d’una mateixa persona: un americano que havia invertit part de la seva fortuna en aquest negoci. Però en Mià en volia construir una de la seva propietat.

En una entrevista feta a Maria Mas i Llobet -la filla d’en Mià-, ens explicava recentment el seus records, de quan ella era encara una nena, i va visitar amb el seu pare l’Exposició Universal.

Allà hi va veure, de ben segur, el que ell necessitava: un motor per a treure les barques. També ens recordava la Maria, les moltes dificultats que van haver de superar, de tipus burocràtic i administratiu per a poder construir en un indret com aquest, a la platja, arran de mar, al costat de la via del tren.

A la fi, però, se’n pogué sortir. A l’Arxiu Municipal de Sant Pol, s’hi pot veure encara la memòria tècnica, necessària per a sol·licitar el permís de construcció. La signa l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. Som a l’agost de mil nou-cents trenta u.

Possiblement, la construïren els paletes de Joan Vila -l’avi Vila-, ja que col·laboraren en la majoria d’obres d’aquest arquitecte. Aquesta informació no l’hem pogut comprovar, però Mercè Vila, neta del constructor, ens assegurà que sí, que el seu avi havia treballat en d’altres ocasions a casa d’en Mià, a la Riera, ja que les dues famílies tenien molt bones relacions.

El projecte sembla que va endavant. En aquella època, a Sant Pol no hi havia revista local. Però a “La Maresma”, editada a Mataró, i amb informacions d’altres pobles podem llegir al seu número d’abril de mil nou cents trenta dos una petita nota que diu literalment: “L’últim temporal de garbí ha deixat un xic de sorra a la platja nostra que algunes barques aprofiten per treure-hi. És per això que del tot instal·lada la màquina de treure les barques, ha inaugurat el seu servei, suprimint la parella de bous que tant de caràcter donava a la platja nostra”.

Aquí tenim la partida de naixement de la caseta del motor.

Francesc Isern, pescador de Canet de Mar, en el llibre on explica les seves vivències, fa memòria i diu: “Encara recordo quan a la platja de Sant Pol varen treure els bous per posar la màquina. Varen venir a Canet a embarcar-los a la càrrega i descàrrega del ferrocarril, camí de l’escorxador, els pobres. Mireu si n’eren, de grossos, que amb el bescoll quasi arribaven al sostre del vagó”.

Ara, ja en sabem una mica la història, de la caseta i el motor. Durant més de cinquanta anys, va anar complint la missió per a la qual va ser construïda. Fins i tot, durant la guerra va treure de l’aigua un avió republicà, que va caure al mar, metrallat, davant del poble. El pilotava un noi madrileny, de dinou anys, que va sobreviure a l’ensurt. La Maria Mas ens ho va explicar amb precisió. L’avió va estar uns quants dies a la platja, el desmuntaren en varies parts, fins que el pogueren carregar en un tren. Això va ser el tres de gener de mil nou cents trenta nou.

Quan en Mià va deixar de treballar, la seva feina la seguiren fent els palers de la confraria. L’última barca, de les quatre grans que quedaven -l’Ester-, va sortir per última vegada el dia set d’agost de mil nou cents vuitanta cinc.

Quan tots els pescadors professionals traslladaren les seves activitats al port d’Arenys, el motor quedà gairebé en desús, però no del tot. Molts pescadors aficionats -a través de l’associació l’Àncora-, el seguien fent servir, i n’asseguraren alhora el manteniment fins els nostres dies.

Així doncs, l’any dos mil set, en farà setanta cinc de la seva posada en servei. Però, quin futur li espera? Per a algú, potser estem parlant d’una ferralla obsoleta.

La llei 9/1993 de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català, diu en el seu article 1: “El patrimoni cultural català és integrat per tots els béns mobles i immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i transmesos en les millors condicions a les generacions futures”. Aquests béns poden ésser de titularitat pública o privada. Algú en dubta, avui dia, de la conveniència de conservar i protegir un edifici modernista, un pont romànic, o una església gòtica?

Els avenços tecnològics recents no ens han de fer oblidar un passat que sembla llunyà. Que forma part de la mateixa història, però en etapes diferents.

 

Publicat per en Joan Tallada a l'ENS.