El temporal del 31 de gener o el temporal de les desgràcies no ha estat l’única gran desgràcia marinera, cada població té el seu “any dels negats”, però si la més important en número de morts a tot el litoral català.
A l’extraordinari text “Historietes Santpolenques” de Jaume Rodríguez Suriñach trobem una crònica de com es van viure aquestes dures jornades a Sant Pol, de la que hem recollit alguns paràgrafs:
“Eren les primeres hores del dimarts 31 de gener de 1911 dintre una nit de calma sangrenta, la mar plana com un plat, el cel tot estrellat, sense un núvol, sense res, ni cap senyal que indiqués un canvi dintre aquella dolçaina.
La calma regnant d’aquella dolça nit començà a prendre activitat quan les barques, una darrera l’altra, els palers els donaven la sortida, posant un pal sota les escoes de la proa i les quilles de les embarcacions del bou anaven rompent les pacífiques aigües marines enmig d’un brollador d’esquitxos. Una vegada les barques a l’aigua hissaven la vela per aprofitar el suau oratge canalitzat pel torrent de More i el de la Cabra, però els remitgers armaven els rems per ajudar aquell petit baf terral…
Devien ser pels voltants de les 9 quan darrera la serra tot dret tramuntana es formava una nuvolada grossa i negra que s’anava estenent per tot el llevant amb una espessa murada d’aspecte amenaçador…
Tots els sardinalers de Pineda, Calella i Sant Pol, des dels primers moments, lleven les peses i fugen de la tempesta davant els primers símptomes, fent vela pel petit i proa a Sant Pol, que és la platja de salvació i també la més segura; aixi ho comprenen les nombroses barques escampades per aquelles aigües.
Tant com s’anava aixecant el dia, la forta marejada passava a grossa, fent acte de presència plenes encrespades que un vent huracanat fuetejava aixecant berberolades de blanca escuma, mentre a terra s’anava enfosquint davant l’espessor de la pluja… Són moments suprems de la vida, que el qui no creu en Déu se’n fabrica un per poder resar.
Encara les barques sardinaleres dels tres pobles no havien arribat pel través de la Musclera que les campanes ja erer donades al vol al toc de cumani, cridant el poble per temporal. Com si un ressort misteriós mobilitzés tots els santpolencs a la vegada, tot eren corregudes en direcció a la platja enmig d’una gran tempesta d’aigua, fred i vent.
Els palers i els bous ja estaven a punt, el poble agafat al cap de Sant Pere i també el llibant dels proïs tots esperant el moment. Els sardinalers arriben davant de la platja de l’estació, donen fondo, arrien la vela i amb els rems no pare de bogar capejant el temporal proa als rompents davant unes plenes tan monstruoses que de vegades tenen els semblants d’arbolada, on les petites barques, com senzilles closques de nou, s’enlairen i baixen enmig d’aquelles ondulacions marines… La fúria del temporal no cedeix, però ara!, crida la gent, sembla que venen unes ones planejant sense rompents. Són moments decisius, els palers donen el crit ritual de Sia!, la primara barca pren moviment, els pescadors superen les seves quasi esgotades forces, s’aferren fort als rems, l’escalem de bruc resisteix aquell impuls humà; és la il·lusió salvadora de l’instint de supervivència. Una grossa plena de llarga xurria condueix suaument, fins que els palers, posant el palanqui per als bous i el ca de Sant Pere per al poble, al poc aquella gran força treu fora de perill aquella primera sardinalera… Quan encara faltava treure algunes barques sardinaleres, corre la veu que de la part de llevant es veuen venir unes parelles del bou… el poble, en un esforç suprem, mullats de dalt a baix i el vent fuetejant la pluja a la cara de tots ells, van traient a terra les embarcacions de sardinals que falten… A la platja de Moré des de les 12 del migdia, els moments més perillosos del devastador temporal fins a la vesprada foren salvades algunes barques forasteres i 60 pescadors locals que componien les tripulacions de les sis parelles del bou del nostre poble. Tots els pescadors que vingueren a refugiar-se a les nostres platges de Sant Pol foren salvats, igualment que les seves barques, solament s’hagué de lamentar la pèrdua d’una d’elles…”
La magnitud de la tragèdia en la donen el nombre total de morts que encara està per determinar amb exactitud. Segons la Vanguardia el recompte de víctimes va ser el següent: Barcelona 28, Badalona 11, Caldetes 8, Vilassar 8, Cambrils 20 i Tarragona 7. En total 83 morts.
El ressò a la premsa local va ser molt important durant les setmanes següents, un exemple va ser La Costa de Llevant, setmanari que es pot llegir a l’arxiu digitalitzat de la Diputació de Barcelona.
Tots aquests fets ens descriuen com era la vida dels pescadors quan encara no havien motors ni ports on resguardar-se del mal temps. La necessitat d’un port refugi a la nostra costa va anar prenent força fins que el port d’Arenys va ser una realitat al 1957. Els motors van canviar les tècniques de construcció vers uns vaixells més resistents i capaços de fugir i trobar refugi davant situacions de perill com aquest temporal.
A Sant Pol, com a altres pobles mariners de Catalunya, volem recordar aquest centenari amb un homenatge al valor i l’esforç dels nostres pescadors i del nostre poble que, actuant amb una sola veu, va aconseguir salvar a totes les persones i barques que en aquella terrible jornada van trobar la salvació a les nostres platges.
A la tarde-vespre del proper 31 de gener, recuperarem el toc de campana del temporal i a la platja de les barques farem un senzill acte commemoratiu al que us animem a participar.
Fonts de dades:
- Logotip: Museu Història Cambrils
- Historitees Santpolenques” de Jaume Rodríguez Suriñach, pp 133-152.
- Argo. Revista del patrimoni i la cultura marítima. Nov 2010. Núm. 8:48-50.
- La costa de Llevant, Any XVIII, nums. 6 a 13 (febrer a març de 1911)
Deixa un comentari