Ja la tenim aquí, la segona part de Les Palangreres, d’en Jaume Rodriguez Suriñach. Continueu llegint perquè val la pena!

Les Palangreres (2)

Les pagines següents estan formades per una descripció d’aquests pescadors, patrons i remitgers de les palangreres, junt amb una breu relació de les embarcacions que s’usaven, l’ormeig del palangre, la pesca del lluç, l’esquer, senyes, el temps, temporals i a l’ensems una serie d’anècdotes que es creuaren amb els nostres mariners, durant les seves pesqueres per les mars de La Carrana i La Malica, pels anys que formen aquest primer quart de segle.

El seu contingut no és un text professional però sí uns esdeveniments on estan reflexades d’una manera general diades d’alegria i altres de tristor, sense que faltin jornades plenes d’un romanticisme, ja que el temps llunyà el fa reviure com un dolç record.

Tres eren les més belles estampes que caracteritzaven la platja de Sant Pol, i li donaven una visió meravellosa i també familiar entre tots els santpolencs:

Les barques navegant amb la seva enlairada vela llatina,

Els bous de pas parsimoniós, però segur, quan anaven traient les barques del mar.

I els homes pescadors enamorats de la seva professió, que no paraven de feinejar en els treballs de bord.

Les Embarcacions

Les barques que s’usaven per aquesta pesca del palangre eren les mateixes que servien per les temporades del bou i la vaca.

La seva construcció generalment procedia d’una de les quatre mestrances a les que els santpolencs tenien per costum fer llurs encàrrecs. Aquestes eren les dels mestres d’aixa de les poblacions següents: Estevet de Blanes, Turró de Calella, Dollfos d’Arenys de Mar i Noi del Varat de Mataró.

Les barques palangreres eren les més grans de pesca que existien a la nostra platja, tenien 53 pams d’eslora, 15 de manega.

Estaven construïdes totalment de fusta i segons les peces de l’embarcació, eren de pi, alzina, roure, faig, etc.

Aquesta fusta, les mestrances la proveïen dels arbres procedents de les muntanyes d’aquesta serralada i també del Montseny. Les principals peces més característiques d’aquestes embarcacions eren la quilla, i les rodes de popa i proa; la primera reforçada per assegurar la treta de la barca a terra, i la segona tenia una breu inclinació a l’interior. Quadernes o costelles que junt amb els taulons del forro formaven el casc.

Quatre bancs anomenats, de proa, arborar, terç i sentina. Dos corredors un a cada costat, enllaçant a popa amb el sano i el forat del patró. A la proa s’ajuntaven aquests corredors a la petita coberta, que mitjançant un corter corredís i una falca travessera es podia tancar la proa fins el banc d’aquest mateix nom.

Sobre l’orla disposaven d’escalemeres per bogar. Les diades de vent pel petit o targantonades s’encaixaven els macarrons i entre ells les falques que feien d’obra morta més alta, assegurant d’aquesta manera, quan s’anava a la vela, els cops de mar que rebia la barca de trepitjol o els barberols del tràngol picat.

El pal o arbre: Aquest era la peça principal per posar en moviment la barca, ja que junt amb les antenes sostenen la vela. El referit arbre té una petita inclinació a proa, recolzant-se al banc d’arborar fins el got de la paramola.

Acostumaven els vells pescadors seguint una antiga tradició posar a les barques que pescaven a les mars de fonera, sobre tot les palangreres, portar lligada al capdamunt de l’arbre una palma de dos o tres pams, beneïda el diumenge de rams. Pels pescadors santpolencs, amb la seva fe religiosa, aquesta palma era un símbol una confiança contra llamps i tempestes.

Les antenes: Són dos pals que units per unes lligades anomenades llames formen junt amb l’arbre la creu que sostenia la vela triangular, més coneguda per llatina. El pal de la part davantera s’anomena car, el posterior pena o antena.

La vela: Era i és la peça de roba gruixuda que des de temps immemorial suplí l’esforç humà per posar en moviment una embarcació.

Amb les maniobres que requereix aquest aparell són necessaris homes de llarga i reconeguda experiència marinera. Les costes de llevant tan castigades com són de fortes ventades, principalment la tramuntana, requeria gran habilitat i rapidesa per salvar situacions apurades.

La posició de la vela anava armada segons el vent regnant, amb quatre posicions principals així conegudes: a tota vela; pel tercerol; pel del mig i pel petit, o sia de màxim a mínim respectivament.

Per aquestes maniobres es feien llames, que consistien en allargar o escurçar les antenes, lligant-les novament amb les angines. Segons el vent regnant es lligava la vela a les antenes mitjançant els botafions, aquests són unes cordetes de cànem, cosits a la mateixa roba i distanciats d’acord segons la posició de la vela.

Heus ací algunes posicions de la vela segons el vent: Per una empopada, o direcció de vent pròpia, s’afluixa el davant, el patró llavora l’orsapop.

A la Marroquina: vela armada, però recollida a les antenes, hissades dalt de l’arbre.

En Caixa: vela arriada amb rapidesa davant d’una forta ventada; descansa el car a la roda de proa i 1’antena sobre la cameta de popa.

Vela a la Colla: vela plegada a les antenes, hissada dues braces de l’arbre, per no dificultar els moviments dels remitges. Generalment és un compàs d’espera per usar-la al cap de poc.

Per contrarrestar la força del vent a 1’encreuat de les antenes i l’arbre, es posa una petita corda anomenada menes que porta al cap una bigota que fa de baga corredissa al llavorar la troça agafada a la manegueta.

També s’usava molt sovint per les palangreres, la pollacra o menjavents, petita vela triangular de complement per les diades de vent, al mateix temps que facilitava la direcció de la barca, per poder orsar el patró. Aquesta vela anava mitjançant una corda hissada des de l’arbre fins un botaló que sortia per fora des de la roda de proa.

Els rems: Aquests eren el conjunt vital més primitiu per posar en moviment tota classe d’embarcació. Són uns llargs pals de 22 pams que acaben en pala, que mitjançant un estrop de cànem que porten s’encaixen a l’escalem de l’orla en que s’aguanten. La força del pescador i la resistència del mar, fa que la barca vagi endavant.

El timó: Es la peça imprescindible de tota embarcació, està format per una fusta plana amb dos accessoris de ferro, l’agulla superior i el “dong” o gat inferior que van encaixats de dues peces iguals però invertides a la popa de la barca. L’arjau és la palanca que el patró pot servar en totes direccions.

El Palangre

L’ormeig d’aquesta pesca és el pròpiament dit del palangre; està format per una brassolada o cordill anomenat mare, la seva llargada la forma quatre parts, unides per una lligada d’un nus doble a cada costat. El principi i final del palangre porta una gassa de ma.

Quan no s’usava el palangre estava enrotllat dintre d’una cofa plana on la part inferior esta encreuada de brac;olada, al costat d’espart i tot el voltant superior, un gruix de jonc que li dóna la volta on s’hi claven els hams.

Per millor conservació del palangre, abans d’usar-lo se li dóna un bany calent de taní. La Casa dels Pescadors, és el lloc destinat per aquesta classe de tintoreria, situada a la planta de l’edifici.

Els hams que s’usaven, eren els coneguts de palangre.

El Temps

A causa d’haver d’afrontar el mar de nit i de dia els navegants des de temps immemorial, sempre s’han vist en la necessitat d’uns coneixements meteorològics tant per la navegació, com per les variacions atmosfèriques regnants i també les futures.

L’antic palangrer i tripulant de les velles barques veleres Josep Pera, més conegut per tots els santpolencs per en “Pepet de can Pi” és un dels pescadors que amb els coneixements adquirits en el curs de molts anys de navegar i també per la seva constant afició es pot considerar dels homes més coneixedors dels moviments meteorològics de pràctica marinera. Al mateix temps és una de les representacions més genuïnes del c1àssic pescador de Sant Pol. La seva honradesa i bondat mereix tot el crèdit de les seves encertades paraules.

Deixem que ell resumeixi alguns pronòstics del temps segons l’antiga usança marinera santpolenca:

Vent de llevant i núvols carregats, perill del conegut llevant i aigua.

Calma “sangrenta”, calma total, bonança.

Quan es presenta morada de llevant, senyal de vent i temporal. Nuvolets al cel que es fan i desfan, vent fort del nord, una terralada.

Morro de Mulà, núvol amb figura d’aquest peix, semblant a la balena; mal temps de cop i volta predominant el vent de llevant.

Un llamp a Xaloc, és avís de mal temps.

Una nuvolada a la serra de Montnegre, en forma d’enclusa; mal temps de migjorn, quant més grossa es l’enclusa més forta és la mar, perill immediat.

Vent Xaloc jutge de pau i ampari, moltes vegades, a pesar d’ésser un vent traïdor i variable, domina els vents regnants. Tant si són bons com dolents.

El garbí al vespre se’n va a dormir; és un ventijol generalment de bon temps.

Mestral, vent de la gana. Núvols en creu, mal temps.

A la sortida del sol, núvols acumulats a llevant, mal temps. També se l’anomena la processó de Tossa.

Baf de garbí, bon temps, a la posta del sol entra l’oratge.

Vents del nord i est s’ajuden.

Vents del sud i oest són contraris.

Montalt tapat pluja aviat.

Gran volada de gavines sobre el poble, canvi de temps. dolent.

Gregal tramuntaner tu bufaràs ja calaré, perillós.

Quan els sardinalers agafen agulles canvi de temps.

Quan el fum s’arrossega, designa cremador vent nord-est.

Excés d’humitat, vent de la part atlàntica.

Quan la lluna fa rotllo, precaucions.

Quan les sépies foregen, canvi de temps per dolent.

Resol de la part de llevant, car de fora o surt mal temps.

Amb aquesta natural expressió descriu en Pepet de can Pi les variacions atmosfèriques, fruit dels seus anys i experiència marinera, tal com es regien els pescadors santpolencs a través de centúries.

Les Senyes

El pescador davant de la immensitat del mar, ha estat necessari al llarg de generacions anar coneixent les profunditats marines, pam per pam; primerament per situar-se sobre els llocs que freqüenta el peix, i segonament per no malmetre l’ormeig, evitant una enrocada.

La configuració submarina és complexa; en ella es troben, roques, grenys, freus, planasses, fang, sorralls, grapissar, algues, sapes, etc. i també per les circumstàncies s’han posat altres obstacles, principalment cal fer esment entre ells de naus enfonsades de totes les èpoques, que formen un conjunt de perills pels arreus de pesca.

Tota la descripció de les profunditats on acostumen a pescar els santpolencs, els patrons de la nostra platja les tenen gravades a la memòria, com un tresor professional, passant d’una generació a l’altra sense necessitat de plans ni mapes indicadors.

El pescador per escapar-se de tots aquests contratemps i també per orientar-se on té calats els palangres o xarxes ha hagut de recórrer a un estudi que a la llarga de centúries i passant de pares a fills ha aconseguit uns coneixements exactes dels llocs i profunditats marines amb una absoluta precisió valent-se de les configuracions de la terra, muntanyes, cases, boscos, etc.

Aquests coneixements o ciència coneguda dintre del vocabulari mariner per senyes, forma una combinació, astronòmica i toponímica, que abarca tot el sector que tenen per costum els pescadors calar els seus arreus.

L’orientació astronòmica, o sigui, la nocturna, es realitza enllaçant l’estrella Polar i un fanal o llum conegut, formant un angle amb la població de sortida que el patró no abandonarà al forejar-se.

També la retallada silueta de les muntanyes de la serra forma bona part d’aquesta orientació, així com també l’escandall de profunditat.

L’orientació de dia o toponímica consisteix en que dues muntanyes o senyals determinats -cases, arbres, turons- coincideixin en línia recta amb l’embarcació. Una altra línia es forma d’un turó de primer terme amb una muntanya que surt en anar-se forejant la barca. Aquesta i la primera formen dues línies d’un angle agut tenint com a base l’embarcació.

Continuarà… a Les Palangreres (3) ‎

Foto de la portada: vista de la platja de les barques, on s'hi poden veure llaguts palangrers, també es pot veure una vela estesa, i fileres de peçes de sardinals... Aquesta foto es molt antiga ,encara no hi ha la màquina (Josep Montmany).