Molts santpolencs potser ja coneixeran aquest text, però creiem que el seu interès pot sobrepassar l’àmbit local. Per això publiquem aquí una part del text “Les Palangreres”, d’en Jaume Rodriguez Suriñach, on recull una part de la història de la pesca de Sant Pol i, per extensió, del nostre litoral.

Les Palangreres

Amb aquest nom, era coneguda a la platja de Sant Pol, la temporada de la pesca del lluç, per emplear-se l’ormeig del palangre, que té com a base l’ús de l’ham.

Aquesta pesquera ha estat el que ha donat més nom a aquella frase de l’antigor “Sant Pol gent de mar” ja que la pràctica d’aquest ormeig a més dels treballs que requerien veterana experiència, era necessari afrontar rutes llargues i perilloses, així com casos d’accidents, la falta de salut i també a causa de la reduïda embarcació en que navegaven, dintre les aigües de l’Atlàntic, feien un conjunt d’unes rutes altament exposades.

Al posar-se a la practica, l’ormeig del palangre l’un anomenat d’estesa i l’altre de penjar, aquests dos sistemes revolucionaren tots els procediments fins aleshores coneguts, ja que d’una llargada de corda o brassolada penjaven unes ramificacions, d’uns hams inferits resultant que les calades eren més abundants de peix.

Amb aquesta novetat i altres ormeigs s’intensificaren les expedicions pesqueres a mars llunyanes, on romanien tres o quatre mesos.

La platja de Sant Pol practicà tres importants expedicions, plenes totes elles de valor, on es pot veure la perícia marinera dels nostres pescadors.

Abunden documents ponderant les grans qualitats marineres d’aquests homes. En una estadística oficial de marina, a mitjans del passat segle, eren considerats els pescadors santpolencs, com els millors de la província.

La més important d’aquestes expedicions pesqueres fou Càdiz, comprenent el viatge des de la nostra població fins la referida ciutat andalusa, tot costejant sobre una milla de la costa.

En cas de mal temps feien escala, per alguna platja o port de pas, però a ésser possible, en arribar a les aigües del sud procuraven donar la volta al cap de Gata, internant-se fins Almeria, on trobaven refugi al golf i port d’aquesta ciutat, fins millorar el temps. D’aquesta manera esperaven la bonança, ja que el pas de l’estret de Gibraltar, sempre fou perillós per aquestes petites embarcacions, i molt més encara en dies de tempesta.

Mancat el mal temps, continuaven la seva ruta, travessant l’estret fent proa a Càdiz on feien parada. Durant la pesca acostumaven fer estades a Sanlúcar de Barrameda i l’illa Figuereta, actualment anomenada Cristina a la desembocadura del Guadiana, així com ports i platges que comprenen el golf de Càdiz.

Càdiz per aquells anys de 1840 era una ciutat populosa i activa, el seu port era ple de vaixells de tota classe, amb un comerç constant que enllaçava els territoris d’ultramar i unes naus de cabotatge que unien totes les costes espanyoles, i una munió d’ embarcacions de pesca, formant en conjunt una de les poblacions més comercials del sud de la Mediterrània.

Els pescadors santpolencs durant la seva estada a Càdiz feien provisions de viures i també d’esquer que consistia en sorell i sardina salada o fresca.

Pels voltants de mitja nit, es feien a la mar les palangreres fent proa a les costes del Marroc. L’Atlàntic -o mar gran, que així l’anomenaven els nostres pescadors- era tota una temeritat, i més encara amb les embarcacions que navegaven, que no eren més que closques de nou davant d’aquella immensitat d’aigua.

Generalment amb tràngol picat, tant la calada com la llevada eren jornades dures, solament per la gran abundància de peix, eren compensats aquests esforços, on es pescaven a cada calada de 20 i 30 arroves de magnífics exemplars de lluç i altres peixos de semblant qualitat.

Una vegada llevats tots els palangres a tota vela feien proa a Càdiz, on arribaven a mitja tarda. El peix era venut als compradors que diàriament ja esperaven l’arribada de les barques.

Les ventes que feien al port els palangrers santpolencs, acostumaven a oscil·lar sobre un, dos o tres rals la lliura, que equivalia uns 460 grams.

Aquestes expedicions pesqueres a les mars del sud, no obstant la duresa del treball donaven bons ingressos als pescadors de Sant Pol, quan al final de la temporada podien guanyar els remitgers de 300 a 350 duros quantitat respectable per aquella època.

Aquests bons guanys feien que els pescadors santpolencs no solament tripulessin les barques de la nostra platja, alguns d’ells, tal vegada amb més esperit d’aventura, anaven a les platges de Blanes, Mataró i Barcelona on s’embarcaven per la temporada, amb palangreres d’aquestes poblacions, ja que tenien gran acceptació per la reconeguda capacitat marinera de la gent de mar de Sant Pol.

No cal dir, que l’arribada d’aquestes palangreres era un dia de gran alegria per tota la població, no faltant la presència d’esposes, fillets i promeses ja que per tots no faltava com cada any algun bonic present, sense que faltessin els dolços raïms moscats d’aquelles terres d’Andalusia.

La pesca a Càdiz deixà de practicar-se en tombar la primera meitat de la passada centúria.

Marsella fou una altra de les expedicions pesqueres santpolenques que tingueren gran importància a la nostra platja durant el segle passat. Comprenia aquesta pesquera les aigües del golf de Lleó, fent estada a la referida ciutat francesa de Marsella.

Al mes de juny els pescadors emprenien la marxa amb les embarcacions armades de palangres, proa llevant tot costejant a una milla de terra.

Un treball constant i una rigorosa economia al final de la temporada, també resultava profitosa, els guanys no eren tan abundants com a Càdiz però tampoc no eren tan llargs ni perillosos.

A mitjans de setembre donaven per finalitzada la temporada de Marsella, retornat totes les barques juntes a Sant Pol.

L’arribada de les barques a la nostra població era també un dels esdeveniments importants, els petits regalets que els pescadors portaven pels familiars tampoc no faltaven, i si la pesca havia estat bona el pa de l’hivern ja estava assegurat.

La pesca a Marsella finalitzà pels anys de 1850.

L’última de les expedicions palangreres que portaren a terme els pescadors santpolencs fou dintre les mars del nord-est de Catalunya, comprenent tres sectors sobradament coneguts pels nostres mariners, molts d’ells avui plens de vida.

Aquests sectors foren:

El Filanc: Aigües situades davant de la població de Caldetes a una profunditat de 120 braces. Les palangreres santpolenques abandonaren aquest mar per l’escasseig de lluç, per la segona dècada d’aquest segle.

La Carrana: Compren les aigües situades enfront de Sant Pol a una fondària de 150 braces.

La Malica: L’última de les tres abarcava les mars des de Blanes fins els últims pobles de la frontera sobre un fons variable de 160 braces.

La manca de peix gros, i malmeses les cries per altres embarcacions amb procediments moderns de pesca, al temps que destruïen els palangres durant les passades d’”arrastre”, fent que santpolencs i altres pescadors de diferents poblacions pesqueres d’aquesta costa abandonessin aquests dos últims sectors palangrers als anys de 1930.

Continuarà a… Les Palangreres (2)